'Gente Nocturna', crònica d'una estrena.
- Iggy Planas
- Mar 23, 2019
- 5 min de lectura
Dijous passat el compte enrere per a l'estrena de 'Gente Nocturna' (Gent Nocturna), de Misael Sanroque, va tocar fi i el públic va poder gaudir d'aquesta peça dins la Secció Independent del MUTIS. A les 21:30h del dijous 21 de març les llums del Cafè-Teatre Llantiol es van apagar i per fi vam poder mostrar els fruits de l'esforç i assajos d'aquests últims mesos davant d'un públic que "quasi" va omplir en total l'aforament del teatre.
Quin és l'argument 'Gente Nocturna' (Gent Nocturna)?
Hi havia una nit de dissabte a un bar fosc i silenciós...
Max i Otto són dos borratxos bohemis que malgasten les fredes nits de dissabte bevent, potser per a oblidar o per a recordar. Max és un fracàs d’escriptor que ha deixat d’escriure, però no de beure. Otto és un pianista enamorat que vol deixar de beure, els bars i al seu amic cínic.
Com un Falstaff modern, Max té por que ara que Otto s’ha enamorat, el deixi de banda als seus rituals de dissabte. Quan tot sembla perdut per a Max apareixerà la dona que un cop li va donar sentit a la seva vida, la cantant Cora, a qui tots van perdre el rastre cinc anys enrere…
Amb l'estrena de dijous vam posar la nota final a un procés estrany, un procés que ens ha deixat diversos mesos d'assajos, suors i esforços. Tot i que, abans de res, ha estat un treball de descobriment propi, especialment durant les últimes setmanes. Sent un projecte la base del qual és el vincle d'amistat ja existent entre Misael Sanroque i jo portat a escena mitjançant els nostres respectius personatges (Max i Otto), s'ha convertit en un projecte força personal pels dos i, tot i que l'amistat mostrada a la peça no deixa de ser fictícia, de vegades durant el procés de creació ha estat complicat saber discernir entre la realitat i la ficció, creant un nou nivell dins la nostra amistat fora d'escena.
A escala personal, voldria dir que després de la funció vaig sortir aclaparat del teatre, em va costar un parell d'hores tornar en mi mateix, tot i que a una versió diferent, com si hi hagués estat víctima d'un segrest. El meu personatge, Otto, hi havia envaït cada racó de la meva essència i s'havia mostrat plenament a escena i considero que, avui dia, ha deixat alguna cosa latent en mi a aquest estrany procés de simbiosi entre actor i personatge.
També considero que el procés viscut després de la representació ha influït en aquesta sensació. Després d'uns cinc minuts d'aplaudiments finals amb la sala en peus, abaixar el teló i entrar al camerino, es respirava una sensació agredolça. Molts dels objectius s'havien aconseguit i hi havia d'altres molts que encara no, i per això teníem sentiments trobats, especialment Misael i jo que vam haver de seure per uns minuts per a reflexionar del viscut. Personalment, sentia que Otto continuava latent, però hi havia estat tant l'efecte que m'havia fet que era notable.
Després de comentar breument la jugada amb els meus companys i canviar-me ràpidament de roba, vaig decidir seguir endavant i anar a buscar les meves pertinences per a guardar el vestuari, enfrontant-me a una sala plena de públic que encara no volia marxar del teatre. El que serien uns trenta segons per a travessar el passadís per arribar a la sala adjunta on estaven les meves coses es van convertir en prop de quinze minuts de felicitacions, abraçades i petons. Només baixar de l'escenari vaig ser abduït per una estranya ronda de felicitacions a on no podia avançar uns metres sense rebre les mostres d'afecte d'algú del públic, de fet em va costar arribar a on eren els meus familiars, a qui vaig saludar i abraçar efusivament. Recordo que, en poder aconseguir arribar a on estaven les meves pertinences després d'aquell bany de masses, em vaig sentir tremendament aclaparat; els meus pensaments trobats sobre l'obra seguien al meu cap, però rebre el veredicte del públic i saber de la seva aprovació era acollonant. Una sensació que vaig arrossegar durant les hores vinents transformat en una barreja mig zombi d'Iggy i Otto.
Voldria agrair a cadascuna de les més de cent persones que van omplir el Cafè-Teatre Llantiol a l'estran, si no vaig poder fer-ho personalment, va estar per la meva incapacitat d'assimilar el que estava succeint. Vaig ser capaç de notar el seu suport, afecte i després d'abaixar el teló vaig seguir notant-lo a les seves felicitacions, inclús el d'amics i excompanys de classe als que no veia des de fa temps i era el primer cop que em veien actuar sobre l'escenari, per tant, vull donar les gràcies per la seva assistència. També als meus familiars, moltes de les crítiques que vaig rebre d'ells van ser d'un suport 'quasi' cec del qual faig i a com veuen la meva millora amb el temps, però, en especial, voldria agrair a la meva mare que va vindre expressament des de Gran Canària per l'estrena. A tots: amics, família i gent no coneguda que també va aprofitar per a tenir unes paraules amb mi, milers de milions de gràcies, sense vosaltres el teatre no seria possible!
Vull donar les gràcies al Cafè-Teatre Llantiol per oferir-nos el seu espai per aquesta estrena i a Yuri (el propietari del teatre), del que vaig agrair gratament les seves felicitacions en l'àmbit personal després de la funció. També moltes gràcies per aquesta oportunitat d'estrena al festival MUTIS, tant als voluntaris presents cobrint l'activitat com a Alberto Rizzo, que a més ens va ajudar com a tècnic de llums i amb el disseny lumínic. Ens veiem a la Gala d'Entrega de Premis del MUTIS X!
Finalment, voldria agrair a tot l'equip present a aquest projecte tan personal i estimat: cada hora, esforços i mals de cap viscuts durant aquesta aventura semblen haver-nos portat fins aquest punt. A Nia Patón (Cora/Nina) i a Cristian Fernández (El Bàrman, que no Cambrer) pel seu talent, dedicació i per saber estar a l'altura de les circumstàncies, ¡és tot un plaer compartir les taules amb vosaltres, companys! A Marina Prats per la seva incansable labor a les tasques de vestuari i escenografia, per la seva ajuda inestimable i suggeriments als assajos, i pel meravellós cartell de la peça. Agrair a Tamara Gahonna i Ástrid Albornoz (assistents de direcció) pel seu increïble treball des de la direcció, els seus savis consells i per aconseguir que l'obra prengués un pes i dimensió inimaginable a un principi, heu aconseguit que redescobreixi la interpretació i en què consisteix ser un actor les 24 hores! Finalment, vull agrair a Misael Sanroque (director, dramaturg i Max a la ficció) per confiar plenament en mi des d'un principi, pel seu interès als meus consells i suggeriments al referent al text i per tenir el valor i valentia de portar la nostra amistat a escena que, tot i que fictícia, té elements basats a la nostra realitat compartida, ¡és increïble compartir la teva amistat tant dins com fora de l'escenari! A tots ells, són pocs els cops que els puc donar les gràcies per l'afecte i confiança que he rebut durant aquest procés; sé que encara hi ha molt a millorar, ¡però ja compto les hores per a tornar a treballar amb vosaltres i pujar a l'escenari!
Camerino del Llantiol abans de sortir a escena
Això, en gran manera, és tot el que us puc explicar d'aquesta estrena de 'Gente Nocturna', els records encara són recents i trigaran una mica a asseure's bé a la meva memòria, però en conclusió ho definiré com una experiència estranya i igualment molt enriquidora. De moment hem de fer balança de tot això i encara ens falta conèixer quin és el veredicte del jurat del festival sobre la peça, així que les novetats són poques i no puc dir massa sobre el futur del projecte. Sense res més a comentar, ens veiem al proper post!
Comments