'Final de Trayecto' a la RAI Associació
- Iggy Planas
- Jun 3, 2023
- 4 min de lectura
Actualitzat: Sep 16, 2023
El passat divendres 2 de juny a les 21:30h a la RAI Associació de Barcelona vam retornar als escenaris amb 'Final de Trayecto' ('Fi de Trajecte') després de la seva estrena al març a una funció íntima d'uns 30-35 assistents.
Sinopsi 'Final de Trayecto':
Dos homes esperen a l'última estació. Un d'ells és més jove que l'altre, però tots dos porten gavardina. A excepció de l'estació i l'arbre, no hi gairebé res més. Només espai. I temps.
Un dels homes adverteix: «Diuen que la gent parla del temps quan no sap de què parlar, com si el temps —o l'atmosfera— fossin intranscendents, o secundaris, com si el temps i el clima no ens afectés.» El jove pregunta constantment però el vell no contesta, o contesta «no ho sé», que és la resposta més sabia. L'únic que saben és que cap d'ells sap quan arribarà el tren.
Divendres passat va estar un dia, com a mínim, entretingut i intens. Després de reunir-nos al matí per fer un últim assaig general i polir alguns detalls, vam dinar en companyia i vam descansar una mica després, sabent que aquella tarda seria moguda. A les 18h vam arribar a la RAI Associació per començar el muntatge, la nostra particular estació de fi de trajecte, aprofitant també per acabar de fer-nos a l'espai (ja havíem fet un assaig general el dilluns d'abans, per tant, no ens va portar massa temps).
Després d'unes últimes ordres, vestir-nos i maquillar-nos, escalfar i gaudir d'una mica de temps lliure; les hores van passar ràpidament al rellotge i en un batre d'ulls ja eren les 21:30, cosa que significava que les llums s'atenuaven, i la peça començava.
L'obra en si va estar una mica tèbia. En part es notava que havia crescut gràcies als assajos i retocaments dels darrers mesos; però, per una altra banda, hi havia moments on clarament faltava ritme o on els nervis jugaven un mal pas. Tanmateix —i tot i aquests inconvenients— el públic (d'unes 30-35 persones) va semblar que ho va gaudir i mostra d'això van ser les felicitacions i comentaris que vam rebre després de la peça.
Personalment, he d'admetre que per mi va estar una representació una mica descafeïnada i, en moments, tensa on no vaig poder acabar de sentir-me còmode a l'escenari. Sé que admetre això no juga a favor meu —tot més aviat al contrari, si escau—, però crec que fer-ho és el més honest i, a més, penso que aquest blog on allibero les meves opinions i/o pensaments més profunds és el millor lloc per a admetre-ho. També soc conscient que no he de permetre que les circumstàncies d'una funció em juguin una mala passada o m'arrosseguin a fer una interpretació on em sento incòmode, però això és una cosa que vaig treballant funció darrera funció i que sé que amb el temps anirà millorant.
Vull agrair a cadascuna de les persones que van assistir a veure la representació pel seu suport i bones paraules. Sé que a primera instància no vaig poder compartir amb ells les meves sensacions perquè en baixar l'escenari tenia una sensació massa agredolça als llavis i poques eren les paraules que poder sortir d'ells —més enllà del típic «moltes gràcies.» Però, més tard, durant la celebració, vaig poder compartir opinions amb alguns de vosaltres, ja fossin sobre la peça en si o sobre el treball de l'actor, que em van resultar molt interessants i els records dels quals guardo amb afecte. A tots vosaltres, públic estimat, mil gràcies pel vostre afecte, suport i per bàsicament estar allà!
També he de donar les gràcies als meus companys d'escena: A Rita Ardiaca i Òscar Boix, pel seu suport, treball i ajut a escena. Estem tots al mateix vaixell —o tren— que ens ha donat (i continua donant-nos) tantes alegries durant aquest viatge de descobriment de la peça tan enriquidor. A Misael Sanroque, l'autor i director, perquè sense ell aquest viatge mai n'hauria estat possible des d'un principi i, de nou, per la seva confiança, suport i paraules sàvies a l'hora de dirigir-me. A Eloisa Faltoni, la nostra productora/regidora, per tot el suport que ens dona des de rere l'escenari i per cuidar de tots nosaltres, ja sigui amb la part gràfica com a portant menjar i cafès al camerino. A tots vosaltres, companys, moltes gràcies per viure amb mi aquesta aventura! Espero que continuem avançant junts per aquest camí durant més temps.
Finalment, cal agrair a l'equip rere la RAI Associació per la seva confiança del projecte i l'acollida. Teniu un espai genial i encantador a un lloc únic a Barcelona, esperem que sigui així per molts anys i que, al futur, volguéssiu comptar amb els membres de Mamut Teatre a, si no a aquest projecte, a qualsevol altre. Gràcies!
I fins aquí arriba la meva crònica d'aquesta funció. De moment, el futur del projecte és incert i de moment gaudirem d'aquests mesos d'estiu per a reprendre energies i veure tot amb ulls nous, esperant retornar amb més a partir del setembre. Per una altra banda, al llarg d'aquest post he anat deixant imatges que no són més que fotogrames d'un vídeo de la peça que vam gravar divendres passat i espero que us hi agradin. Si sabeu d'algú que tingui cap sala o teatre a Barcelona i/o la seva àrea metropolitana o tu mateix ets programador, pots contactar amb Mamut Teatre al seu mail perquè el futur de l'obra sigui més extens.
Per la resta, us dic adeu fins al següent post abaixant el teló per vacances, tot i que prometo tornar en uns mesos amb més novetats, ja siguin d'aquest projecte com de qualsevol altre. Continueu alerta a qualsevol notícia i, us espero al següent post!
Comments